Noticies

Article sobre Conflictes de Residència Fiscal:

08 Novembre 2018
despatx Segarra

En el context d’una creixent mobilitat laboral i d’internacionalització de la economia s’han incrementen els conflictes de residencia fiscal entre diferents legislacions. En el present article analitzem diferents consultes i sentències d’interès sobre com a Espanya l’administració tributaria i els diferents tribunals han vingut interpretant la normativa fiscal i els convenis per evitar la doble imposició en relació a la fixació de la residencia fiscal en una o altre jurisdicció.

Abans de resumir dita jurisprudència, cal mencionar breument l’article de la llei de IRPF (35/2006) que al seu article 9.1 menciona com a criteri de residencia el següent:

“a) Que permanezca más de 183 días, durante el año natural, en territorio español. Para determinar este período de permanencia en territorio español se computarán las ausencias esporádicas, salvo que el contribuyente acredite su residencia fiscal en otro país. En el supuesto de países o territorios considerados como paraíso fiscal, la Administración tributaria podrá exigir que se pruebe la permanencia en éste durante 183 días en el año natural. (…)
b) Que radique en España el núcleo principal o la base de sus actividades o intereses económicos, de forma directa o indirecta.
Se presumirá, salvo prueba en contrario, que el contribuyente tiene su residencia habitual en territorio español cuando, de acuerdo con los criterios anteriores, resida habitualmente en España el cónyuge no separado legalmente y los hijos menores de edad que dependan de aquél.”

També cal considerar que a l’hora de delimitar la residencia fiscal d’una persona física en el cas de països amb els quals hi hagi signat un conveni per evitar la doble imposició, la residencia es fixarà segons conveni quan ambdues legislacions facin a la persona física resident.

L’article 4 en el model de tractat per evitar la doble imposició de la OCDE, que es el que s’aplica a la majoria de convenis signats per Espanya, diu el següent:

 2. Cuando, en virtud de las disposiciones del apartado 1, una persona física sea residente de ambos Estados contratantes, su situación se resolverá de la siguiente manera:
 a) dicha persona será considerada residente solamente del Estado donde tenga una vivienda permanente a su disposición; si tuviera una vivienda permanente a su disposición en ambos Estados, se considerará residente solamente del Estado con el que mantenga relaciones personales y económicas más estrechas (centro de intereses vitales);
b) si no pudiera determinarse el Estado en el que dicha persona tiene el centro de sus intereses vitales o si no tuviera una vivienda permanente a su disposición en ninguno de los Estados, se considerará residente solamente del Estado donde more;
c) si morara en ambos Estados, o no lo hiciera en ninguno de ellos, se considerará residente solamente del Estado del que sea nacional;
d) si fuera nacional de ambos Estados, o no lo fuera de ninguno de ellos, las autoridades competentes de los Estados contratantes resolverán el caso de común acuerdo.

A continuació passem a resumir breument les diferents sentències i consultes d’interès:

  1. TRIBUNAL SUPREM 4306/2017 del 28/11/2017
Aquesta sentència fa referència a la residencia fiscal d’un receptor d’una beca per estudiar durant més de 183 dies a l’estranger. L’administració havia considerat que com que la intenció del receptor era tornar a residir a Espanya l’absència s’havia de considerar com a temporal. D’aquesta sentència es deriven les següents dues conclusions.
  • Que el concepte de absències temporals ha d’atendre exclusivament a dades objectives, essent irrellevant la intenció dels subjectes de tornar o no a residir a Espanya.
  • Que una absència de més de 183 dies no pot ser considerada com a esporàdica si es pot provar que s’ha residit durant més de 183 dies en una altra jurisdicció.
 
  1.  TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA 8567/2016 del 27/07/2016
Aquesta sentència es referent a un treballador desplaçat a Kuwait, cal mencionar que Kuwait no te conveni per evitar la doble imposició amb Espanya per la qual cosa la residencia es fixa segons IRPF i no segons conveni.  El seu passaport provava que havia passat més de 183 dies a Kuwait i el certificat de la seva empresa “Kuwait Oil” també o avalava.
El TSJM va rebutjar-ho demanant certificat de residencia fiscal expedit expressament per a tal efecte emès per les autoritats de Kuwait. Tot i ser una resolució prèvia a l’anterior, d’aquesta es desprèn:
  • Que, tot i provar una absència de 183 dies a un lloc concret, et poden considerar com a resident espanyol si no s’aporta certificat de residencia fiscal.
 
  1. Consulta vinculant  V1497-16 del 11/04/2016
Aquesta consulta tracta la residencia fiscal d’una persona desplaçada als Emirats Àrabs Units. Es menciona que en el cas de no poder obtindre el certificat de residencia fiscal ja que les autoritats locals no l’expedeixen s’accepten altres medis de prova. Per tant:
  • Poden ser vàlids com a medis de prova de residencia fiscal nòmines, rebuts de llum, lloguer, alta al registre consular entre d’altres si no es pot obtindre el certificat de residencia fiscal.

  1. TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA 976/201 del 27/01/2015
 
En aquest cas tot i havent aportat certificat de residencia fiscal emès per les autoritats de Dubai, es considera que no és resident fiscal a Dubai ja que en base al conveni signat amb Espanya només poden ser residents fiscals a Dubai els nacionals.
 
  1. Consulta Vinculant V0188-16 del 20/01/2016
Contradiu la sentencia mencionada al punt anterior, mencionant que el certificat de residencia sí es vàlid per demostrar la no residencia a Espanya i que per tant la persona serà resident fiscal a Dubai tot i que no en el sentit que senyala el conveni per evitar la doble imposició.


  1. TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTICIA 6455/2016 del 09/06/2016
Aquesta sentència té de certa rellevància per el fet de que hagi arribat fins al TSJ un cas on clarament la residència fiscal no era a Espanya.
Es tracta d’un resident al Regne Unit, que no passava més de 183 dies a Espanya, amb residencia habitual a Londres, la seva dona es resident fiscal al Regne Unit, els fills estudien a Anglaterra. Totes les dades es documenten correctament i s’aporta document de residencia fiscal per les autoritats del Regne Unit.

Tot i l’abundant quantitat de probes que aporta el recurrent l’Administració va intentar atraure la residència fiscal a Espanya senyalant que hi havia un major interès econòmic a Espanya, fins a arribar al TSJ.

El TSJ no va donar-li la raó a l’Administració, per conveni, pero aquesta demanda evidencia que l’Administració fa un ús agressiu de la norma a l’hora d’intentar atraure la residencia dels contribuents.
 

BREU CONCLUSIÓ

L’Administració ha vingut utilitzant de manera amplia i agressiva els conceptes que permeten atraure la residencia fiscal dels contribuents a Espanya.

En quant a la entrada o sortida d’Espanya com a resident fiscal es convenient analitzar minuciosament i cas per cas els risc a que un canvi de residencia pugui no ser acceptat per l’administració.

Independentment de l’atracció que pugui fer l’administració de la residencia fiscal i independentment dels punts tractats en aquesta nota, és molt recomanable fer un anàlisis de la tributació a la que es pot veure sotmesa la persona física tant a la sortida com per a l’entrada d’Espanya com a resident fiscal.

Autors: Jose Trujillo i Alex Segarra

200

Tornar

Nous arxius

  • Gener (5)

  • Febrer (1)

  • Març (8)

  • Abril (1)

  • Maig (5)

  • Juliol (10)

  • Setembre (2)

  • Octubre (6)

  • Novembre (3)

  • Desembre (2)